El Moianès és una comarca natural ben clara i definida. Tot i tenir una extensió relativament petita, i estar envoltada de tres comarques ben caracteritzades com ho són el Bages, l'Osona i el Vallès Oriental, presenta una geografia pròpia ben precisa - forma un altiplà a cavall de les depressions de la Plana de Vic, el Pla de Bages i la Plana del Vallès- , una climatologia diferenciada, una vegetació i uns ecosistemes particulars, una economia distinta i diversificada, un patrimoni cultural i natural desconegut i original a la vegada, una història rica i intensa i una població amb personalitat pròpia que li han donat, des de fa anys, un interès turístic i cultural prou interessant.

La proximitat i llunyania que, al mateix temps li dóna la seva situació geogràfica respecte als grans nuclis de població de Catalunya li permeten presentar bones propostes de dinamització cultural i turística que li fan ratificar les seves pròpies particularitats, confirmar l'atractiu que ja dóna als seus visitants, diversificar i augmentar l'oferta d'oci actual, ser iniciadors de noves formes de desenvolupament turístic, motivar i engrescar socialment i econòmicament als seus habitants i, sobretot, salvaguardar el seu estat actual d'equilibri entre preservació i desenvolupament, modernitat i antiguitat, particularitats i homogeneïtat.

La consciència de pertànyer a un territori comú està i la voluntat de reeixir el Moianès, està present en la vida quotidiana dels moianesencs i en iniciatives dinamitzadores d'aquesta identitat, com ha estat per exemple, la creació del Consorci Per la Promoció dels Municipis del Moianès.

El tipus de relleu que configura el Moianès fa que els nombrosos torrents i rieres apareguin encaixats i que hi hagi abundants fonts en les fondalades, on els materials calcaris alternen amb margues impermeables. La majoria de torrents del sector central conflueixen en la riera de Calders. Les aigües del sector del nord van a la riera d'Oló, que s'origina en les aigües que formaven l'antic Estany que dóna nom al conegut monestir romànic i que fou dessecat artificialment pels darrers abats de Santa Maria de l'Estany. Les aigües del costat NW van a parar a la riera de Malrubí, a través dels torrents del Gomis, Sec i Rodors. Les del sector SW també conflueixen a la riera de Calders, fora ja del Moianès. Finalment, la riera de Tenes o de Castellcir recull totes les aigües del sector.

El Moianès es troba a una alçada que oscil·la entre els 600 i els 900 metres. El punt més alt és el Puig Rodó, qie es troba a 1056 metres.

Climatologia

En no tenir el Moianès cap barrera de muntanyes que afavoreixin la condensació del vapor d'aigua, té una pluviositat menor que la Plana de Vic, bé que una mica superior al Bages.

El clima és condicionat per l'altitud i sobretot pel relleu; les temperatures són contrastades i l'eixut és més d'hivern que d'estiu (pluges tempestuoses pel agost; el total de precipitacions no sobrepassa gaire els 600 mm anuals (fins 50 mm de neu). Només al sector de Collsuspina les nevades són més freqüents. L'altitud fa que les temperatures siguin molt baixes a l'hivern i altes a l'estiu pel caldejament de l'aire.

Flora

La vegetació predominant és de caràcter submediterrani, amb el predomini de les formacions pròpies del país de la roureda seca de roure martinenc, del qual es troben excel·lents clapes de bosc a tota la contrada (especialment als vessants ponentins del coll de la Pollosa, a Collsuspina a Castellterçol i vers l'Estany); amb petits rodals d'alzines (l'Estany), però avui predomina el pi roig (Castellterçol i Granera) que marca el límit comarcal amb el Vallès (pi blanc) i la pinassa a Ólo. Son notables algunes pinedes com les de la Fàbrega i la del sector de Marfà. Curiosa és la presència de faig en alguns punts aïllats de les margeres de la riera de Fontscalents i en especial a la Sauva Negra, el límit del terme de Castellcir amb el de sant Martí de Centelles. Els fressares, joncedes, i bardisses, entre altres formacions són també freqüents. Entre les plantes de sotabosc destaca el boix.

Fauna

La fauna moianesa actual difereix molt poc de les de les comarques veïnes. Podríem destacar la presència de porcs senglars, guilles, gorjblancs, teixons, gats mesquers, al costat dels més corrents tipus de conills de bosc, llebres, perdius, tórtores, tudons, esquirols, etc.

El Moianès compta amb la notable estació paleontològica de les coves del Toll que ha permès estudiar en la seva estratigrafia espècies d'animals que en èpoques prehistòriques van habitar la comarca, a una profunditat de tres metres i mig aparegueren restes d'óssos, de senglars d'un tipus arcaic de cavalls i de rinoceront; a tres metres es trobaren restes d'un tipus de bisó i de hienes de les cavernes; a uns dos metres i mig ossaments de bous, cabres, castors, gats i gossos salvatges, cérvols i també d'altres óssos de les cavernes; i en l'estrat superior fins a un metre i mig una gran quantitat de restes d'animals domèstics, com bous, cabres, ovelles, porcs, i cavalls i també conills, llebres, i cérvols procedents, sense dubte de les caceres dels homes prehistòrics que habitaven les coves i dels quals es van trobar moltes restes humanes i utensilis.
Espais protegits

Diverses àrees del territori, d'elevat valor ecològic i paisatgístic amb espècies tant vegetals com animals que requereixen un tractament especial, han estat incloses al Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). El pla forma part de la llei d'Espais Naturals (12/1985) de la Generalitat de Catalunya i és un instrument de planificació territorial amb categoria de pla territorial sectorial.

Al Moianès, aquests espais són: L'espai Marfà, Moianès i la Sauva Negra.